Noves masculinitats: què són i com construir una manera de ser home més lliure i saludable

Cada cop és més habitual que a consulta arribin persones (especialment homes) amb una idea molt concreta: trencar amb actituds i estereotips tradicionals que ja no els representen. Volen avançar cap a una manera de ser més coherent amb qui són avui: més corresponsable, més emocionalment disponible i més equitativa. I sí: això és valent. Perquè la societat encara arrossega moltes “rèmores” que sostenen l’statu quo —i quan algú decideix canviar, sovint no rep aplaudiments, rep mirades rares.

man in gray pullover hoodie closed eyes while heads up

Què vol dir “noves masculinitats”?

Parlem de formes de viure la masculinitat que deixen enrere la dominació, la repressió emocional i la

desigualtat, per construir una identitat més sana i completa.

No és “ser menys home”. És ser més persona.

Homes que:

 comparteixen tasques de la llar i cures sense “ajudar” (perquè no és ajudar, és responsabilitzar-se),

 expressen vulnerabilitat sense vergonya,

 cuiden la seva salut mental i física,

 construeixen relacions basades en el respecte,

 qüestionen el masclisme i la violència (també la subtil),

 i busquen vincles més segurs, honestos i tranquils.

Exemples pràctics de noves masculinitats (la vida real, no teoria)

1) En les emocions

Permetre’s sentir i expressar emocions sense confondre sensibilitat amb debilitat. Aprendre a demanar

suport i posar paraules a allò que passa per dins.

2) En les relacions

Fomentar relacions des de la igualtat: respecte, escolta activa i cura mútua, en lloc de control, gelosia o

dominació.

3) En l’autoconcepte

Deixar enrere mites del tipus: “els nois no ploren”, “has de ser dur”, “no necessites ningú”. Acceptar que ser

cuidat i cuidar també és fortalesa.

4) En la comunicació

Utilitzar l’assertivitat i l’escolta activa per resoldre conflictes, en lloc de:

 agressivitat,

 silenci castigador,

 ironia constant,

 o “passar pantalla” quan a dins hi ha un volcà.

5) En la criança

Ser una figura present i afectiva: implicació real, no només “estar-hi”. Acompanyar emocionalment, posar

límits amb respecte i promoure una educació lliure de prejudicis.

6) En l’àmbit social

Denunciar el masclisme en totes les seves formes (també quan és “una broma”). Revisar privilegis sense

culpa paralitzant: responsabilitat, no autoflagel·lació.

7) A casa

Passar de “col·laborar” a compartir. La corresponsabilitat no és fer “un cop de mà”: és entendre que la casa i

les cures no tenen propietari, tenen equip.

Per què costa tant canviar?

Perquè el canvi no és només intern. És social.

Quan algú s’atreveix a sortir del guió tradicional, pot trobar:

 pressió del grup (“ara ets un calçasses?”),

 incomprensió familiar,

 parella que també s’està adaptant,

 o fins i tot culpa (“si canvio, vol dir que abans ho feia malament?”).

I aquí és important dir-ho clar: qüestionar-se incomoda, però també obre porta a una vida molt més

respirable.

Quan el canvi genera malestar (i per què té sentit treballar-ho)

És habitual que, en aquest procés, apareguin:

 ansietat o irritabilitat,

 vergonya o culpa,

 conflictes de parella,

 dificultat per posar límits,

 por al rebuig,

 o una sensació interna de “no encaixo enlloc”.

Quan això passa, no és que “estiguis trencat”. Sovint és que estàs desaprenent una manera de funcionar que

t’havia servit per sobreviure… però que ara t’empetiteix.